Històries saharauis

Històries saharauis 2018

Retrats de dones i homes que viuen als camps de refugiats saharauis en la província d’Algèria de Tinduf, concretament a la wilaya de Smara. Històries de persones que porten més de 40 anys vivint com a refugiats en El Aaiún, Auserd, Smara o Dajla, o que simplement porten tota la seua vida en un campament.

Ahmed i Yadida

Els dos es troben cansats i majors. Són molts els anys viscuts als campaments com a refugiats, sense moure’s, al mig del desert, als que s’afegeixen els de la infància i joventut viscuts fora de sa casa, plens de sofriment i terror, plens de guerres i morts. Tota una vida de mancances i tristors amb un exili forçat que els tragué del seu país, tan a prop de les seues cases i tan lluny de les seues vides.

Ací a Smara, la wilaya on els ha tocat fer-se vells, han passat més de la meitat de les seues vides, ací han criat els seus 5 fills, i gaudeixen des de fa anys dels seus 14 néts. Yadida a penes ix de la haima, allí es troba a prop del seu poble i de les seues arrels, es sent nòmada com els seus pares i avis, ja tots morts. Allí passa les hores i els dies, quasi sempre amb les filles i els néts. Allí recorda i conta als seus com era el seu poble, lliure per a moure’s contínuament, buscant sempre les millors pastures per als seus ramats de camells i cabres. Ara ja fa 42 anys que la haima no s’ha desmuntat…

Ahmed en canvi sol estar per la dahira amb els pocs amics que li queden de la seua edat, recordant els bons temps al seu país, a la República Àrab Saharaui Democràtica, oblidant el sofriment passat quan varen ser desterrats de sa casa, i el que continuen patint per no poder tornar-hi. Somien junts que aviat les seues famílies continuaran les vides que tenien els seus pares, somnien amb un futur per als seus fills i néts…

Els agrada molt als dos passar el dia amb la família al desert, a les dunes d’arena fina, fora de la wilaya. Allí s’estan fins que es pon el sol, parlant de les seues coses, de la seua terra, del seu país, de les seues arrels i del futur, mentre els més menuts juguen corrent per les crestes i rodant per les dunes. Allí couen al pa d’arena, que fan soterrant la massa en un clot on han encés abans unes rames per a escalfar l’arena, com ho feien quan com a nòmades es traslladaven pel desert. Un pa que comparteixen i mengen junts recordant el sabor del seu poble i el seu país.

Mahmud

Ha passat tota la seua vida dins als campaments saharauis en Tinduf, Algèria. Uns camps de refugiats on fugiren en 1976 més de 40,000 saharauis, i on viuen actualment més de 173.000 persones, tancades i custodiades pels militars algerians, als quals han de demanar permís fins i tot per poder eixir del campament: 20 anys vivint tancat, amb la culpa d’haver nascut saharaui en els camps de refugiats.

En aquestos assentaments a l’est d’Algèria, en ple desert del Sàhara i al costat mateix del seu país, ocupat il·legalment pel Marroc, el poble saharaui va plantar les primeres haimes ara fa 42 anys, 42 anys vivint provisionalment de la solidaritat d’un gran nombre d’organitzacions que comparteixen amb el poble saharaui la seua injustícia històrica. Fa tan sols 2 anys que aplegà l’electricitat a algunes parts dels campaments. Són 4 els grans assentaments o wilayas: El Aaiún, Auserd, Smara i Dajla, que corresponen al nom de 4 ciutats importants del seu Sàhara ocupat, i que estructuren en nuclis més reduïts, dahiras.

Mahmud com gran part de la joventut, pensa que l’única eixida per a tindre un país lliure és la guerra, revelar-se amb les armes contra el Regne de Marroc, i poder tornar a tindre i ocupar el que és seu, la seua terra. En canvi la gent més major que hagué d’eixir del seu país després d’una guerra massa cruenta, com totes, no vol ni sentir-ne parlar de guerra i de morts.

El que és ben cert és que després de viure els seus 20 anys tancat al campament, el seu futur més probable és que tot continue igual, castigat per la comunitat internacional a viure sense llibertat.

Bechara

A finals de la tardor complirà els 12. Acaba de tornar als campaments, després de 2 mesos de «Vacances en pau», acollida per una família d’un poble de la Ribera del Xúquer de València. És el tercer i últim any que passa els mesos de juliol i agost amb la que ella considera com la seua segona família. Amb ells i els amics que ha fet a València ha viscut experiències molt boniques que ella ja somiava de menuda, quan escoltava els seus germans majors contar com eren acollits per les famílies.

Tots els estius, més de 5.000 xiquetes i xiquets saharauis, d’entre 10 i 12 anys, tenen el permís d’Argèlia per a poder eixir dels camps de refugiats saharauis de la província de Tinduf, per a passar 2 mesos amb les famílies d’acollida, on intenten donar-los l’estima com a un més de casa.

Amb 12 anys ha eixit tres vegades dels campaments, i no sap quan tornarà a fer-ho. Li agrada anar a la madrasa a aprendre, però és difícil que els seus pares puguen pagar-li uns estudis superiors a Alger, té dos germans majors i cap d’ells ha pogut seguir estudiant. Més complicat és encara obtindre una beca per a estudiar a l’estranger.

Ni ella sap, ni ningú pot dir-li quin serà el seu futur. És possible que aquesta siga la darrera vegada que isca dels campaments de refugiats saharauis a Tinduf.

Maiya

Ha passat la meitat de la seua vida en llibertat i l’altra meitat tancada als campaments saharauis. Fa 42 anys que viu allí, dins els campaments de refugiats en la província de Tinduf a Algèria

Recorda perfectament la primera part de la seua vida, amb la seua gran família i els seus 3 germans junt al mar, ajudant en els treballs de pescador de son pare en terra, mai la deixaren pujar a la barca per anar a pescar amb els seus germans; i treballant en la casa amb sa mare i les seues ties. Recorda molt bé la festa que es va muntar al poble el dia de la seua boda, i tot el temps que visqué feliç i en llibertat amb Josein, el seu espòs. També recorda el naixement dels seus fills i les seues infanteses, amb penúries, amb necessitats massa vegades inclús per a menjar, amb pocs mitjans i menys comoditats, però feliços.

També recorda perfectament la crueltat de la guerra, la mort dels seus pares de pena i terror per tot el que estava passant, la mort de dos dels seus germans en les revoltes, i la mort de tanta gent als enfrontaments o simplement asseguts a les seues cases, morts per la tristor.

I recorda l’eixida del seu país, tota la seua familía juntament amb milers de persones, buscant un lloc on poder continuar les seus vides o el que quedava d’elles. Recorda els primers assentaments a les haimes improvisades, els primers anys de refugiats subsistint miserablement com podien, mentre veien cada vegada més lluny les seues terres ocupades pels invasors que havien massacrat el seu poble, mentre veien cada vegada més difícil poder tornar a la normalitat de les seues vides. Recorda perfectament com hagué de patir amb el seu marit per a poder tirar cap avant amb la seua família, per a seguir malvivint i buscar un futur digne per als seus fills.

Els records més recents són millors, encara que res a veure amb els de la seua infància i joventut. Els seus néts han crescut, i tot i que ells no han viscuts els turments de la guerra i de la fugida d’una mort segura, ho coneixen molt bé, perquè ja s’han encarregat de contar-los-ho. Tot i que els agradava molt més contar-los com vivien abans de tota aquesta incomprensible barbàrie. Tenien molt d’interès en que no s’oblide la injustícia que s’ha fet amb el seu poble, però en tenien molt més en que no s’oblide la seua vida, la seua cultura, la forma de viure del poble saharaui en llibertat i a la seua terra.

Ara ja tots aquestos records vol anar oblidant-los. Pensa que ja els ha deixat en bones mans, als seus fills i néts. Només vol morir-se tranquil·lament i en pau, perquè sap que a l’altra vida l’espera Josein des de fa un any, quan va morir cansat de recordar tant.

Lemira

Quan va néixer, la comare ja va veure que la xiqueta tenia alguna cosa a la seua mirada que no era habitual. Efectivament, als pocs dies la seua família ja havia observat que Lemira no es comportava ni reaccionava com ho feien les xiquetes acabades de néixer. Vingué al món amb una discapacitat profunda, i viu amb totes les atencions que pot donar-li la seua família a Smara, un dels assentaments del camp de refugiats saharauis de Tinduf.

El dia que la visitàrem, estava on ha passat la major part dels seus 8 anys, al terra de la haima, damunt de catifes i entre coixins, amb els braços, les mans, les cames i els peus en tensió, el cap estirat i els ulls ben oberts, sa mare al costat espantant-li les mosques que insistentment tornen a la cara de la xiqueta. Lemira necessita ajuda per a desenvolupar qualsevol activitat física pròpia de la seua edat. L’única cosa que pot fer ella sola és anar redolant per a moure’s en la haima.

Des de fa uns anys, l’Associació d’Ajuda a Persones Saharauis amb Discapacitat la visita amb regularitat amb un grup de dones saharauis que s’estan formant per atendre a més d’un centenar de xiquetes i xiquets amb discapacitat profunda que viuen als campaments de refugiats.

A Lemira li han fabricat una cadira especial al propi campament seguint les directrius de l’associació on es pot seure i relacionar-se amb la seua família des d’una perspectiva diferent com mai abans ho havia fet. En la darrera visita, varem veure com Lemira asseguda en la seua trona, aconseguia agafar una cullera carregada de menjar i acostar-se-la a la boca per a menjar, mentre sa mare l’ajudava pacientment.

Salek

Nasqué als dos anys del primer assentament a Tinduf. En té ara 40, i tota la seua vida l’ha passada al camp de refugiats. La seua infantesa la visqué sense “guerres oficials”, però tota la seua vida ha estat marcada per la falta de pau i llibertat per a ell i el seu poble. Viure d’aquesta manera en un campament de refugiats i expulsat de les seues terres no és viure en guerra, però tampoc és viure en pau ni en llibertat.

Ell tingué la sort de passar 8 anys de la seua joventut estudiant a Cuba, becat per aquell país a principis del segle XXI. Només acabà els estudis superiors de Ciències Socials i Polítiques, tornà de seguida amb la seua gent, decidí formar una família i col·laborar perquè el seu poble tirara cap endavant, ajudant a buscar un futur possible per al seu poble saharaui

Està casat des de fa 14 anys i té una xiqueta i dos xiquets que van regularment a l’escola, a la madrasa, de diumenge a dijous, on estudien en àrab i en hassanía, el seu dialecte. Ell i la seua dona estan convençuts que un bon futur per al seu poble, solament es podrà anar fent a partir de l’educació, de la formació de les seues filles i fills.

Treballa al Ministeri d’Afers Socials del govern Saharaui. Dedica tot el seu temps i esforç a la família i a les persones més necessitades dels campaments, als que a més de viure privats de llibertat, tenen la desgràcia de patir malalties o discapacitats, als que són més vulnerables d’entre els desvalguts.