Històries de Baasneere 2017

Històries de Baasneere

«Retrats d’homes i dones que l’artista ha conegut durant les seues estades a Baasneere, al nord de Burkina Faso, on desenvolupa amb molta més gent una important tasca de cooperació i solidaritat. Les pintures, realitzades sobre taula en acrílics i olis, van acompanyades d’uns textos breus en els que l’artista descriu breument les figures que ha seleccionat per a aquest treball. Aquest projecte ressegueix l’estela d’’Històries de baobabs’, un projecte artístic de Xavier Ferragut que gira al voltant d’este arbre.»

Nel·lo Pellicer

Farida (excepcional, única)

És la major de cinc germans i viuen amb els seus pares, els avis, i dos tios amb els seus fills, com una gran família amb els que comparteixen l’espai, els animals, la terra i tots els bens. Ella té la sort d’anar a l’escola, perquè més de la meitat de xiquetes i xiquets del seu poble no hi van. Alguns perquè han d’ajudar a les feines de casa, altres perquè l’escola està massa lluny d’on viuen i altres simplement perquè els pares no ho consideren important. Ella, amb altres cosins i amics, caminen junts tots els dies els 5 kilòmetres que els separen de l’escola, solen eixir cap a les 7 del matí, però abans ha d’anar al pou a omplir un parell de marraixes d’aigua per a l’us quotidià de casa. Com que viuen lluny de l’escola, es queden allí a dinar, i cada xiquet ha de dur en un paquet, la farina de mill amb la que faran el too per a menjar a mig dia, i una branqueta de llenya per fer el foc.

Lama i Abid

(de llavis foscos, i devot, adorador)

Encara no fa cinc anys que es van casar, quan Lama tenia a penes 18 anys i Abid havia complit els 20, i ja tenen tres fills.

El poble més lluny de Baasneere al que ella ha anat és Kaya, a uns 30 km. En canvi, ell ja ha fet tres temporades de treball a Costa d’Ivori, per poder guanyar uns diners i mantenir la seua família. Aquests ingressos els han vingut molt bé per a poder comprar algun animal i acabar de construir la seua llar, adossada a la dels seus familiars i formada per un tancat amb diferents estances rodones, tot fet amb adobs i sostres de palla.

Lama dorm en una d’aquestes habitacions amb els seus tres fills, i el seu home en una altra edificació al costat. Ella, com la resta de les dones a Baasneere, es fa càrrec de totes les tasques de la casa; duu l’aigua des del pou més proper, que està a un parell de kilòmetres, renta, prepara el menjar, cria els fills, i a més col·labora en les feines del camp en l’època de plantar i de collir.

Abid i Lama no pogueren anar a escola; quan eren menuts hi havia poques escoles a Baasneere i a més havien de dedicar el temps a ajudar els seus pares en les feines de la casa i el camp. Els dos s’han promés que faran tot el que calga per a què els seus fills vagen a l’escola, ja que estan convençuts que l’educació que rebran els ajudarà a tenir una vida millor per a ells i el seu poble.

.

Tafari (el que inspira por)

Ningú sabria dir exactament l’edat que té, pot ser entre 15 i 20 anys. Normalment va sol, de vegades s’apropa als xiquets i xiquetes de qualsevol edat, però rarament el deixen jugar amb ells. Apenes parla en moore, quasi tot ho diu amb gestos. Els dies que hi ha mercat, ell va per les parades, esperant que li manen qualsevol feina, atent sempre a fer qualsevol comanda i a canvi de qualsevol cosa. Porta la roba bastant més bruta i desastrada que ningú, i els seus peus descalços fa l’efecte que mai han dut cap calcer. Però sempre que es troba amb tu, du un somriure ample a la boca, i sempre està disposat a ajudar-te amb el que necessites. A casa nostra, Tafari, haguera anat a l’escola, i amb un poc d’ajuda hauria tingut una vida normal. A Àfrica, segurament, acabarà sent un dels milers de bojos, que van errant pels camins o que nuguen amb cadenes a la soca d’un arbre.

Kamaria (brillant com la lluna)

Ja està de huit mesos, i com al seus tres anteriors embarassos, comença a trobar-se més cansada de l’habitual. Però ella sap, que com totes les dones del seu poble, continuarà fent la feina que fan tots els dies fins el dia que li toque parir: cuidar dels fills, endreçar la casa, preparar el foc i el menjar, tindre cura dels animals i de l’horta que tenen més a prop de casa… I encara com, la filla major ja pot dur a la seua esquena el germanet menut. A Burkina Faso, les dones porten als més menuts tot el dia a l’esquena enganxats amb un mocador, i amb el xiquet darrere fan exactament igual totes les tasques habituals, ja siga moldre el mill o anar al camp. També sap Kamaria, que com les altres vegades, la seua germana l’acompanyarà al centre de salut que tenen al poble per a que neixca el seu fill; també sap que als pocs dies de parir tornarà a fer-se càrrec de totes les tasques, però amb un fill més, que durà fins que camine a la seua esquena.

Haiba (encant)

És de l’ètnia peul o fulani, com tota la seua família. Parlen la seua pròpia llengua, el fulfulbe, molt diferent al moore dels mossi, el grup ètnic més abundant a Burkina Faso. A aquell país hi conviuen més de 60 ètnies, cadascuna amb la seua pròpia llengua.

Els peul són un poble de pastors i comerciants, abans nòmades, però ara ja hi han moltes comunitats que habiten sedentàries en un poble, com la comunitat de Haiba, que viu en un dels barris de Baasneere. Continuen dedicant-se als ramats de cabres, vaques i ovelles, i comerciant amb els animals i els productes que en treuen.

Haiba té els trets característics del seu poble: un color de pell caoba clar molt bonic, alta i prima, amb el nas recte i els llavis prims, els ulls ametllats, i el cabell llis, no tan rinxolat com el de les tribus veïnes. A ella, com a totes les dones peul, li agrada tatuar-se la cara i les mans amb marques negres, plenes de significat. Els agrada sentir-se guapes amb aquests maquillatges, amb els adornaments que es posen, els mocadors al cap i les teles amb color vius amb què es vesteixen.

Kendi (benvolgut , estimat)

És una de les persones amb més edat del poblat. Deu de tindre uns 75 anys, ningú no ho sap amb certesa, ni ell mateix, de menut sempre li deien que va nàixer l’any que plogué abundosament i tingueren molt bones collites de mill, i d’això fa aproximadament 75 anys; tot i que des d’aleshores han hagut molts altres anys de bones pluges i bones collites, tants com de dolentes. Sol estar assegut a la porta de sa casa, li costa molt caminar i solament acudeix als actes més importants de la vida del poblat. Però és de les persones més ben informades, perquè li consulten les coses més importants que succeeixen, i tothom que arriba de fora va a vore’l i a presentar-li els seus respectes. El tracten com un home savi, les experiències viscudes durant tota la seua llarga vida son una font molt preuada per tot el poble, per viure el present i somniar el futur.

Menelik (fill d’home savi)

És mestre d’una de les escoles del poblat des de fa quinze anys, i des del curs passat, és el director. El seu poble està a més de 150 kilòmetres, i solament va quan hi ha algun esdeveniment especial en la seua família gran per compartir, ja fa molts anys que viu ací amb la seua dona i els seus tres fills. La seua casa és molt més «moderna» que les altres, no és redona, feta amb rajoles de fang sense coure i sostre de palla; és quadrada, amb blocs de ciment, porta de ferro i sostre de planxa de metall, que en estiu escalfa l’interior de manera insuportable. És una de les cases que es construïren juntament amb l’escola, gracies a les aportacions d’una ONG. Però el mur que tanca el pati de sa casa, si que està fet amb les rajoles tradicionals que es veuen per tot arreu. No hi hagueren prou diners amb el projecte de cooperació per acabar les cases dels mestres, i les tingueren que tancar la gent del poblat amb els propis recursos.

L’estiu passat hi hagué un dia que plogué molt i feu molt de vent, tot es va inundar i es feren uns quants rierols per on corria l’aigua. Després d’unes hores d’haver plogut, desaparegueren les escorrenties i quedaren solament quatre tolls d’aigua. Degut a l’aigua ploguda i al fort vent, tot un costat del mur de casa el mestre caigué. L’endemà hi havia una munió de xiquetes i xiquets, que amb el mestre anaven separant les rajoles que continuaven en bon estat de la resta, i guardant-les per a reconstruir el mur quan acabe l’època de pluja.

Naaba (el cap)

El seu nom de naixement no és aquest, però ningú no l’anomena pel nom que li posaren els seus pares, el va perdre el mateix dia que fou entronitzat com a cap, naaba, del seu poblat. Des d’aquell mateix dia ningú no el mira directament a la cara per parlar amb ell, tothom s’ha d’asseure per baix d’ell, o ajupir a terra, inclús els seus consellers més apropats, que normalment es freguen les mans, o fan sonar els dits mentre parla, en senyal d’assentiment pel que diu; el respecte que tenen per la seua persona i pel que significa és el fonament de l’ordre i de bon funcionament de tot el poblat. S’encarrega de tot el que afecta a la vida comunal del seu poblat, es preocupa de tots i cadascun dels seus súbdits, i rep a tots els estrangers que arriben al seu poblat. Habitualment du un barret on predomina el color roig i hi ha marcades unes creus menudes, i sempre que parla en públic porta un bastó de fusta a les mans, les dues senyals inequívoques que ostenten els caps de l’ètnia mossi.