Exposició “Històries de la Festa”

Sala d'Exposicions Municipal d'Algemesí.

Comissari Alex Villar

Xavi Ferragut es va llicenciar en Belles Arts a la Universitat Politècnica de València l’any 1988. També es Doctor en el programa de Conservació i Restauració de Béns Culturals de la Universitat Politècnica de València des de l’any 2015.

La seua trajectòria professional des de l’any 1991 l’ha consolidat com a prestigiós restaurador d’obres d’art del Patrimoni Valencià, especialitzat en el daurat i la policromia. Al seu taller ART I RESTAURACIÓ també es fan vidrieres i es restauren altres tipologies d’art religiós, retaules, imatges i objectes de culte.

També ha segut restaurador del retaule de la Santa Creu de Miquel Alcanyís del Museu de Belles Arts de València, el retaule de Sant Tomàs i Sant Pere de Verona de Catí de Jacomart o el retaule de la capella de la Generalitat de Sarinyena. De la seua mà han sortit els daurats de la capella de la Comunió de Sant Nicolau, de la Basílica de la Mare de Déu de València i del retaule de l’altar major de la Catedral de València.

All llarg d’aquest temps mai ha deixat la seua faceta creativa en la pintura, impregnada moltes vegades d’eixa pàtina espiritual i humana. Moltes de les seues obres estan a esglésies, però sobre tot destaquen les sèries realitzades en projectes de cooperació internacional, com a president de l’associació Algemesí Solidari.

Fa més d’una dècada viatja cada any a Àfrica on realitza diverses accions d’ajuda humanitària i plasma en pintures els paisatges i la gent de la seua població a través de retrats, que culminen en exposicions que ell anomena Històries de … de Burkina, de Basneere, de Sahara i de Senegal. Recentment ha exposat a Itàlia en ciutats com Nàpols, Aversa, Cassagiove i Santa Maria Capua Vetere.

En aquesta nova exposició aplica eixa visió personal a la festa d’Algemesí per relatar-nos a través de retrats les Històries de la festa de la Máre de Déu≫.

El repte del temps. La recerca d’allò ancestral en l’art

Àlex Villar

L’art modern va suposar una ruptura amb la tradició; una reacció ferotge contra els grans temes de l’art afermats per l’academicisme i els diversos realismes de la pintura religiosa i d’Història. Però, realment va ser un trencament total? En les diverses revisions que fem els historiadors de l’art del segle XX anem matisant els termes absoluts per perfilar el autèntic abast del fenomen. I així, més que una ruptura, l’art modern va suposar una nova manera de vore la tradició, una via diversa de connectar amb el classicisme que va portar els avantguardistes a explorar territoris formals i simbòlics més ancestrals, en una recerca del ser humà més salvatge i autèntic.

Els artistes en lloc de mirar la corba sinuosa de Praxíteles, descendeixen al món Ibèric i, d’ací a una Arcàdia feliç de danses tribals i ritus enfront del mar, i progressivament van combregant amb la transcendència màgica de l’art africà o l’art de les cavernes. Aquestes mirades de diferent intensitat cap al passat estan en «Les Senyoretes de Avignon» en la qual Picasso obri la porta al Cubisme, en «Les banyistes» de Cézanne o en «La dansa» de Matisse, que és un camí de connexió amb la naturalesa salvatge de l’home, pura, sense contaminar, i que només necessitarà de línia i color per a existir.

Més d’un segle després, continuem veient el rèdit d’aquesta conjugació entre el passat i el present i sobre la qual reflexionem a propòsit d’aquest projecte pictòric de Xavi Ferragut que aborda les expressions ancestrals de la dansa i de la música en les Festes de la Mare de Déu d’Algemesí. La necessitat de donar forma al sentiment a través del moviment del cos, de la coordinació del ball, és tan antiga com la configuració simbòlica de l’home i la seua connexió amb la divinitat, amb l’espiritual i la transcendència. I això subjeu huí en els balls que constitueixen una Festa que les dones i homes d’Algemesí han sabut conservar a través dels segles. Una manifestació d’art públic, barroc en les seues formes i sons, que esdevenen una explosió de color i música que envaeix els sentits i les emocions i que té en la seua base una arrel complexa: religiosa, humana i d’identitat col·lectiva.

Aquesta celebració màxima d’expressió i d’estètica no ha passat desapercebuda als ulls dels artistes plàstics que han volgut capturar l’essència de la festa en pintures, escultures i, sobretot, fotografies que busquen la composició més inèdita, més completa de la màgia visual que es desplega davant. Però huí estem front un altre tipus de mirada, la d’un artista que explora la grandesa del ser humà, les bondats de l’individu que de manera conjunta aconsegueix la força necessària per a canviar el món o per a mantenir intacta l’essència d’una Festa declarada Patrimoni de la Humanitat per la Unesco.

L’exposició de Xavi Ferragut no insisteix en les composicions monumentals dels diversos balls, ni en l’efervescència cromàtica de la indumentària, ni en els esclats dels focs artificials, ni en l’expressivitat dels moviments. Ell es deté en els protagonistes, en les dones i homes que fan possible aquest xicotet miracle, aquest repte al temps enllaçant la ciutat d’Algemesí amb el sentiment universal, amb el poder de la humanitat. I ho fa a través dels retrats de persones, moltes d’elles desconegudes per l’artista, però que tenen la seua funció exacta en l’engranatge teatral, fascinant i precís com un rellotge.

Per això més que indagar en la personalitat a través del rostre, de les seues postures i mirades, fa un pas més cap a allò immaterial per a capturar una força interior que transcendeix d’allò individual a allò col·lectiu. Una pinzellada vigorosa carregada de pigment construeix les figures, dóna forma enèrgica als rostres, sobre fons monocromàtics que atorguen tot protagonisme al retratat. A vegades els contorns semblen vibrar en un esforç de contenció de la energia de la persona, que s’escapa dels límits a través del color potent, vital.

Sens dubte aquesta tendència transcendent de la pintura de Xavi es deu a la seua reconeguda trajectòria com a restaurador d’obres d’art. Per les seues mans han passat cèlebres retaules, pintures devotes i figures de la imatgera barroca valenciana que li han dotat, no només d’un coneixement científic dels materials i tècniques, sinó també, d’un valor simbòlic de l’art. La creació pictòrica per a ell està impregnada d’una espiritualitat, entesa com la connexió entre els colors, les formes, els daurats i altres tècniques amb el món immaterial. I així amb la «màgia» de la ciència aconsegueix paralitzar l’efecte inexorable del temps en la matèria intensificant el duel entre la tradició i la modernitat.

Potser és aquesta consideració de la pintura la que permet a Xavi contar un relat a través únicament dels rostres, a través dels diversos retrats de persones, protagonistes d’una obra col·lectiva que requereix de la unió, de la complicitat, de la participació, de la integració per a ser degudament executada.

I és que aquest sistema del relat a través del rostre és habitual en les seues últimes exposicions que sota el mateix títol «Històries de …» perfila la dignitat i caràcter de les dones, homes i xiquets que habiten en aquells llocs on Xavi viatja amb finalitats humanitàries. En Burkina, Sahara o Senegal realitza retrats impactants per les mateixes qualitats tècniques d’aquesta exposició i que capta en cada somriure, en els jocs de mirades, la confiança en el ser humà i la capacitat de transformar el món.

Tots aquests aspectes es donen cita en «Històries de la *Festa»: un repte entre gèneres pictòrics, retrats que són relats; un repte entre temps, el passat que nodreix el present, inspira i transgredeix. Un concepte d’art transcendent que en un món convuls és una finestra a l’esperança i ens incita a confiar en les bondats de a vida.